I al final, hi ha dies i moments que es fan tant quotidians, que tot un dimarts dotze de desembre pot parèixer com un dinou d’abril. Però sols ho pareix, per tot això que ens uneix, pel que dius i el que calles, pel que fas o deixes de fer, per les rialles, les llàgrimes, cridades o correus, perquè tenim a la mateixa gent per la que lluitar, per tot allò que m’has ensenyat i eixes coses que he pogut ensenyar-te jo, perquè t’he vist créixer,...