Per a tots aquells als quals algú, en algun moment, els va dir que no podrien. Per a tots aquells que, una vegada, van pensar que no sabrien. Per a aquells que no troben la confiança que sempre han portat en el seu interior… Per a tots ells. Per a tu. Perquè no hi ha res que no pugues fer.

I al final, hi ha dies i moments que es fan tant quotidians, que tot un dimarts dotze de desembre pot parèixer com un dinou d’abril. Però sols ho pareix, per tot això que ens uneix, pel que dius i el que calles, pel que fas o deixes de fer, per les rialles, les llàgrimes, cridades o correus, perquè tenim a la mateixa gent per la que lluitar, per tot allò que m’has ensenyat i eixes coses que he pogut ensenyar-te jo, perquè t’he vist créixer,...

Seria un error no mirar al passat, perquè de cadascun dels moments viscuts està construït el teu castell. Fortes muralles de rajoles fetes amb llàgrimes, plors i decepcions. Un gran fossat de defensa, la confiança en tu mateixa, que has anat excavant dia a dia i diverses torres des de les quals ensenyes les teues il·lusions. Un gran castell construït amb esforç i al que has posat un enorme pont amb una immensa porta. Fes-lo gran, construeix...

I no és una pregunta retòrica… De qui és el meu castell? Tot sembla indicar que és meu, jo tinc les claus, els papers i segur que en la porta està el meu nom. Si preguntes, no dubte que tots diran que jo visc allí, que jo ho he pagat i que per tant és meu, però no és veritat, el castell no és sols meu.Has vist la seua grandària?, és gran veritat? Doncs clar, no és possible que una sola persona puga construir tants murs, patis i ponts en...